Bulgària

Sense més explicacions

Al principi no havia sabut què dir. No havia sabut ni tan sols què pensar. El va agafar per sorpresa. No s’ho esperava, i tot plegat l’havia deixat força desconcertat.

Ja feia temps que treballava en aquella empresa. De fet, potser era un dels treballadors amb més experiència. Eren molts anys, durant el quals havia hagut de posar-hi hores, suar, desfer un munt d’embolics, ensenyar a la gent més jove. S’havia dedicat a apagar els focs que els altres encenien i alimentaven, s’havia hagut d’empassar l’orgull diverses vegades per tal que les coses funcionessin, pel bé de la producció. Tanmateix, malgrat tots els mals de cap, la feina li agradava. Se’n sortia prou bé, s’entenia amb els companys i al final la feina era satisfactòria.

Però ara l’havien acomiadat. Després de tants anys, i sense més explicacions. “Hem de retallar costos de personal”, li havien dit. Entre dir això i no dir res hi ha poca diferència. Ni tan sols li havien donat les gràcies. “Què hauré fet malament?”, pensava. Vés a saber. Potser no era culpa seva. Els del sindicat li havien confirmat que avui en dia l’edat no és un valor a l’alça.

Ara hauria de buscar-se una nova feina. No es pot viure de l’aire. “És el final d’una etapa i el principi d’una altra”, es repetia. Perquè per molt que de vegades puguem creure el contrari, passi el que passi, el món segueix girant.

Bernat Goñi

Octubre 2008